Dues fulles

Érem dues fulles caduques en ple hivern, trontollant pels forts vents i les nevades. Malgrat van haver de caure de l'arbre i ara no s'hi pot fer res, no deixo de preguntar-me, d'haver seguit juntes, si l'hivern hagués durat gaire més. Qui sap si la primavera no era al girant, i amb aquesta es podríen haver renovat els seus vincles. Per a tortura de la meva consciència, el destí no les hi va voler donar més temps. Van haver de caure, baixar dels núvols, despertar d'un somni, tocar de peus a terra. Ara només puc parlar per una de les fulles, la que s'arrossega pel terra, empesa només pel vent i que només espera que la primavera torni i li esborri els mals records. Li espera un hivern llarg. L'altre fulla... Potser va trobar la seva primavera només caure de l'arbre.

Solitud

Hi ha quelcom dins meu que no para de rosegar-me. Aquest so estrident de fons que fa vibrar la meva consciència. Una cançó prohibida, que no sóc capaç d'escoltar. Aquesta foto maleïda que no tinc forces per mirar. Aquesta olor dolça i amargant a la vegada, que em fa mal reconèixer. Aquesta presència que no sento. Aquest algú que em falta. Qui deus ésser perquè et trobi tant a faltar?

Quan penso en el futur

Que extrany, m'imagino que puc parlar amb el meu jo futur i puc sentir la nostàlgia. M'imagino si, en tal paradoxa temporal, el meu jo d'ara seria capaç d'ensenyar-li quelcom al meu jo futur. Potser no. Potser només recordar-li el camí que va haver de fer per a arribar on és. El que va haver de patir per a arribar a estar en pau. Al que va haver de renunciar per a arribar a tenir el que té. El que va haver de ser per a arribar a ser qui és. El que va haver d'aprendre per a arribar a saber el que sap. Maleïda ànima nostàlgica i bohèmia la meva, que fins i tot quan penso en el futur, penso en el passat.

Si ens hem de trobar enmig d'aquest mar

Si ens hem de trobar enmig d'aquest mar ple de vaixells sense rumb; de taurons afamats que fan cercles i amenacen de mort; de vents que només bufen a favor de la minoria; de bancs de peixos cegs que només viuen per a evitar el perill, adictes a la normalitat; ple de bones accions castigades i de males accions recompensades; ple d'hipocresia, interès, superficialitat, emmascarats per la mirada de qui només sap mirar als del costat, mai a sí mateix. Em deus estar buscant tu a mi ara mateix? Deus estar pensant en tot el que haurem de superar per trobar-nos, i en el que haurem de superar un cop junts? L'única resposta que sí tinc és que em moro per trobar-te i ensenyar-te això però, quin rumb hauria d'agafar?

A la dona de la meva vida. Siguis qui siguis.

Caçador de metàfores

No és tant buscar la paraula concreta. Tampoc la correcte. És buscar la que no hi té res a
veure, però en canvi transmet el llenguatge del teu cor. És dir blanc, per a què es llegeixi
negre. És escriure un sentiment, un pensament, una idea. És plasmar un sobresalt que
tens quan llegeixes entre línies i de sobte una idea subtilment introduïda s'apodera de
la teva ment, i sents una sensació de comprensió, reconfortant, que s'apodera de tu. És
com si quelcom entrés dins la teva ment, hi toqués un botó i t'haguessin transmès allò
impossible de transmetre en paraules. Una anal·logia, una comparació, porqueries. És
una abstracció primaria expressada en màgia... Vull dir en paraules.

Fugitiu de la pressió social

Fart de protocols hipòcrites inventats per a justificar la nostra naturalesa més egoísta. Fart
d'intentar fugir de la trivialitat regnant. Fart de semblar l'últim imbècil amb masses ideals
i d'ésser burlat per a tenir-los. Fart d'ésser l'últim imbècil que regalaria la lluna a canvi de
res. Qüestió de perspectiva. Potser m'haurien de tancar a un manicomi. Potser ens hi
haurien de tancar a tots plegats.
Hauré de posar una camisa de força al meu cor.

Passejant pels meus pensaments

Surto a passejar. Si fós un escriptor mitjanament decent, adornaria aquest moment amb un cigarro que fumaria lentament, o amb una petaca que rajaria per ofegar les meves penes pel camí. Però no sóc fumador ni bebedor. Només m'acompanyen els meus pensaments torturadors. Només contemplo la meva ombra allargada i tirada per terra, escupida pels fanals bohemis dels carrers al vespre. Les preguntes formen una espiral de boira al meu cap, fan que les llums de la ciutat s'esbaeixin i es tornin borroses. Em trobo atrapat dins meu. Em trobo sol. Aball, més aball, més profund... s'hi està tant sol aquí... Només em sento... Una maleïda ombra... De sobte no sé si passejo per aquest parc... o pels meus pensaments.

Fora de mi

Era com si el present, aquesta petita porció de temps en la que habitem, infinitament petita, impossible de quantificar, s'hagués tornat de cop molt més petita, inexistent, etèria. Era com si la meva existència, lligada inevitablement a aquesta fracció de mil·lisegón, estigués desapareixent. De sobte res tenia sentit. No puc recordar, i espero no haver d'experimentar mai a la vida, una situació més desquiciant. De sobte vaig entrar en una espiral d'introspecció èpica, en una cerca frenètica de què em podia estar passant. La meva ment no era capaç de concentrar-se, de mantenir la integritat dels pensaments, ni tansols de controlar-los. Queia al buit, xocant a cada moment amb una paranoia infundada, irracional, i alhora, a l'altra banda de la finestra, el meu jo conscient jeia lligat a una cadira, forçat a contemplar l'espectacle de la bogeria.
De sobte, quelcom garantit a la vida, el meu jo, el meu present, la meva ànima, corria perill de desintegrar-se. Res a la vida em podria haver preparat per a aquesta sensació. Ara, mirant enrere, veig que cap sensació em podria haver ensenyat millor a estimar la vida.
Rellegeixo el que he escrit i m'adono que no puc acabar de transmetre aquella desesperació. Jo mai podré utilitzar suficients metàfores literals, i ningú que no ho hagi viscut podrà mai tenir prou empatia com per fer-se'n una idea.
El pànic de deixar d'ésser tu mateix. De no tenir cap justificació per a tal catàstrofe. De sentir que no podràs ni tansols ser el mateix que eres amb aquells a qui estimes.

La llum es troba dins d'un mateix. Igual que la foscor.

Respirar sense viure

Només puc deixar aquí escrit tot el que sagna del meu cor...
Perquè abans t'ho podia abocar amb petons, amb paraules d'amor.
Potser tu no les vas valorar prou. Potser jo no te les vaig dir prou alt.
Potser mereixo respirar sense viure. Potser mereixo no ésser capaç de treure la mirada dels teus ulls, encara que sigui en la distancia més absoluta.
Potser mereixo saber que sóc una meitat trencada.
Potser has deixat en mi una veritat absoluta, que sempre seràs l'única.
Potser no hauria d'haver dit cap potser.

I encara així, rellegeixo les meves paraules, i m'adono que no sóc capaç de transmetre't la magnitud d'aquest pes que sento al pit.
Sento impotència i quedo insatisfet després d'intentar explicar-te que el meu cor ja no bombeja sang des que no li dones vida.

Tant de bo hagués pogut deixar al teu cor tant d'amor com tu n'has deixat al meu.

T'estimo.

Mentides

Mai podràs imaginar el que t'has endut amb tu. Ni tant sols desitjo que ho descobreixis ni en una milèssima part. La meva força, la meva felicitat, la meva esperança, la meva serenitat. M'espanta veure com m'està afectant. M'espanta pensar que siguis capaç de donar amor sense sentir-lo. Petites mentides que em dius, alimenten el meu cor just per no morir-se de gana, allargant el seu patiment. Estúpida esperança, perquè em tortures? -conec la resposta-
Perquè l'alternativa és la desesperació.
Et vas endur molt més que una promesa trencada...
Et vas endur el meu cor.

T'estimo.

El món eteri on visc

Ferides que continuen obertes. El dia a dia des que no ets meva no em sembla real. Puc ignorar el dolor? No n'estic segur... Només sé que visc envoltat de boira, aïllat del món, enterrat en un pou. El meu nom als teus llavis ja no em sembla el meu nom. La teva imatge és irreal, has escollit jugar a un joc al que no sé si vull o puc jugar. Tot s'hi val. Tot menys dir "t'estimo". Potser tot plegat sigui jugar amb foc. I és que en realitat, el temps no ens ha posat en igualtat de condicions. Ara crec que mai ho hem estat. L'apatia i l'isolació són ara les meves companyes.

Encara t'estimo.

Ara que ja no et tinc

Ara que ja no et tinc...
Vendria la meva ànima al diable per que em tornessis a regalar un d'aquells petons, un d'aquells que es dónen per acte reflex, un d'aquells que estavem acostumats a malgastar... Perquè m'agafessis la mà, perquè em diguessis "t'estimo" com abans ho deiem a cada moment... Ara ho veig de lluny... en varem abusar? vam abusar dels "t'estimo", dels petons, del nostre amor? No ho crec... No! Jo encara en tinc... El noto dins del meu cor... Però no te'l puc donar i s'està bessant tot.
Ara medeixes les teves paraules, els teus gestos, no arribo a entendre com m'ha pogut passar... Ho donava tant per segur... Tant de bo et pogués donar la meitat del meu amor a tu. Estic segur que amb això en tindriem tots dos suficient per estimar-nos tota una vida...

No puc afrontar que no hi siguis. Sisplau, torna. No malgastarem petons. No malgastarem "t'estimo". No pensarem en el futur. No pensarem en el passat. No malgastarem l'amor, el cuidaré com l'hauria d'haver cuidat des del principi... Com el tresor més gran.

T'estimo Anna.

Fantasmes

Una cançó, qualsevol lloc, tot el que m'envolta em recorda la teva veu, els teus llavis, la teva olor... Fantasmes del passat em visiten a les nits. Fantasmes que creia que havia enterrat... Aquest cop són més forts, perquè ara més del desig, també han après a torturar-me amb la pèrdua. Em persegueixen i no hi ha escapatòria, m'envolten, em superen. Estic atrapat, però no semblen voler matar-me... Només agafaràn el meu cor i l'oprimiràn perquè pateixi lentament... Intento lluitar però veig que no tinc forces. Hi ha alguna manera de guanyar aquesta lluita? "Sí, n'hi ha" continuo repetint-me a mi mateix. Però aquestes paraules surten de la meva boca, el meu cor encara és feble i continua esperant...

Esperant que siguis tu qui em salvi perquè...

T'estimo irremediablement.

Un Final

Només me'n recordo d'aquest blog quan el cor em fa mal. És l'últim racó on amago la meva tristesa i intento tancar-la, sense èxit. Almenys serveix per compartir amb tot aquell qui vulgui un troçet de la meva ànima... Fa molt mal. Hem viscut en un somni tot aquest temps? Era jo l'únic disposat a somniar tota la vida? Un conte sense final. Havíem de viure aquesta aventura d'envellir i acompanyar-nos mútuament a cada passa però, ai las, sembla que el vaixell en el que vàrem partir té un forat... Un forat que s'ha fet amb el temps... He erosionat el teu amor? T'he fet cansar de mi? Déu meu, no podria ésser pitjor, qualsevol cosa menys això... No puc carregar amb la culpa i la tristor a la vegada... Em fa massa mal. No sé què fer. Si m'acosto a tu potser t'allunyaràs més, si no m'acosto potser tu no t'acostaràs mai més... Maleït siga! Maleït siga per poder arribar a pensar que els contes de fades existeixen! Pobre il·lús de mi! Sóc presoner d'aquest amor. Potser no hi ha la passió del primer dia, el foc no dura sempre, ben sabut és. Però no, no et deixis enganyar per aquesta il·lusió! Un gest, una carícia d'afecte, aquesta és la mena d'amor que tu m'has fet descobrir, l'amor vertader. Maleït siga jo per no haver aconseguit en tu el mateix... Ara en pago les conseqüències, el meu cor es trenca i es clava a l'estómac, et sento lluny i les nits es fan eternes. A pocs centímetres de tu mai ens havia sentit tant lluny. La distància és la millor cura? No sé si hi ha alguna cura, alguna manera de superar això, però si n'hi ha, estic segur que és junts, i no separats. Tant de bo no llegeixis això. No vull que sigui la llàstima el que et faci tornar a mi. No sé què fer, què resar, què implorar, o sí: No et despertis sisplau, continua somniant amb mi.