Un cop més

Els meus dits escriuen amb recança la teva adreça, i em sento com si obrís un quadern de tapes dures, d'una pell que ha envellit amb el pas del temps i de les llàgrimes que ha testimoniat. I mentrestant escolto... Mentrestant sóc la guitarra que plora i passos d'un plat i un tambor arrosseguen els peus en una marxa solemne... Un moment... És a mi a qui arrosseguen. Al meu món, aquí sota altre cop. I els dits es tornen bojos. I la ploma crida desesperada, mentre la meva boca calla. I sento les punxides al pit d'alguna cosa que també intenta sortir. I els meus dits s'afanyen més. Sí, sí, ja va, ja ho intento. I voldria serrar el meu cos pel coll, per a que cor i ment poguessin anar per separat. Que cadascú aguanti el seu dolor. I els voldria a dir als dos que es trobessin en algun punt entre l'esperança i la desesperació. Entre la bogeria i la maduresa. Entre el blanc i el negre. Entre la por i la eufòria. Dos imants que s'atrauen però que no encaixen. Una conciliació impossible que desgasta i fa sortir el pitjor de mi. I la culpa em sotmet, se m'emporta sota terra i m'hi sepulta. Eclipsa el sol i qualsevol llum. I m'adono que la por ha vençut una altra batalla. Però no em rendeixo.