Ferides que continuen obertes. El dia a dia des que no ets meva no em sembla real. Puc ignorar el dolor? No n'estic segur... Només sé que visc envoltat de boira, aïllat del món, enterrat en un pou. El meu nom als teus llavis ja no em sembla el meu nom. La teva imatge és irreal, has escollit jugar a un joc al que no sé si vull o puc jugar. Tot s'hi val. Tot menys dir "t'estimo". Potser tot plegat sigui jugar amb foc. I és que en realitat, el temps no ens ha posat en igualtat de condicions. Ara crec que mai ho hem estat. L'apatia i l'isolació són ara les meves companyes.
Encara t'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada