Ara que ja no et tinc

Ara que ja no et tinc...
Vendria la meva ànima al diable per que em tornessis a regalar un d'aquells petons, un d'aquells que es dónen per acte reflex, un d'aquells que estavem acostumats a malgastar... Perquè m'agafessis la mà, perquè em diguessis "t'estimo" com abans ho deiem a cada moment... Ara ho veig de lluny... en varem abusar? vam abusar dels "t'estimo", dels petons, del nostre amor? No ho crec... No! Jo encara en tinc... El noto dins del meu cor... Però no te'l puc donar i s'està bessant tot.
Ara medeixes les teves paraules, els teus gestos, no arribo a entendre com m'ha pogut passar... Ho donava tant per segur... Tant de bo et pogués donar la meitat del meu amor a tu. Estic segur que amb això en tindriem tots dos suficient per estimar-nos tota una vida...

No puc afrontar que no hi siguis. Sisplau, torna. No malgastarem petons. No malgastarem "t'estimo". No pensarem en el futur. No pensarem en el passat. No malgastarem l'amor, el cuidaré com l'hauria d'haver cuidat des del principi... Com el tresor més gran.

T'estimo Anna.

Fantasmes

Una cançó, qualsevol lloc, tot el que m'envolta em recorda la teva veu, els teus llavis, la teva olor... Fantasmes del passat em visiten a les nits. Fantasmes que creia que havia enterrat... Aquest cop són més forts, perquè ara més del desig, també han après a torturar-me amb la pèrdua. Em persegueixen i no hi ha escapatòria, m'envolten, em superen. Estic atrapat, però no semblen voler matar-me... Només agafaràn el meu cor i l'oprimiràn perquè pateixi lentament... Intento lluitar però veig que no tinc forces. Hi ha alguna manera de guanyar aquesta lluita? "Sí, n'hi ha" continuo repetint-me a mi mateix. Però aquestes paraules surten de la meva boca, el meu cor encara és feble i continua esperant...

Esperant que siguis tu qui em salvi perquè...

T'estimo irremediablement.

Un Final

Només me'n recordo d'aquest blog quan el cor em fa mal. És l'últim racó on amago la meva tristesa i intento tancar-la, sense èxit. Almenys serveix per compartir amb tot aquell qui vulgui un troçet de la meva ànima... Fa molt mal. Hem viscut en un somni tot aquest temps? Era jo l'únic disposat a somniar tota la vida? Un conte sense final. Havíem de viure aquesta aventura d'envellir i acompanyar-nos mútuament a cada passa però, ai las, sembla que el vaixell en el que vàrem partir té un forat... Un forat que s'ha fet amb el temps... He erosionat el teu amor? T'he fet cansar de mi? Déu meu, no podria ésser pitjor, qualsevol cosa menys això... No puc carregar amb la culpa i la tristor a la vegada... Em fa massa mal. No sé què fer. Si m'acosto a tu potser t'allunyaràs més, si no m'acosto potser tu no t'acostaràs mai més... Maleït siga! Maleït siga per poder arribar a pensar que els contes de fades existeixen! Pobre il·lús de mi! Sóc presoner d'aquest amor. Potser no hi ha la passió del primer dia, el foc no dura sempre, ben sabut és. Però no, no et deixis enganyar per aquesta il·lusió! Un gest, una carícia d'afecte, aquesta és la mena d'amor que tu m'has fet descobrir, l'amor vertader. Maleït siga jo per no haver aconseguit en tu el mateix... Ara en pago les conseqüències, el meu cor es trenca i es clava a l'estómac, et sento lluny i les nits es fan eternes. A pocs centímetres de tu mai ens havia sentit tant lluny. La distància és la millor cura? No sé si hi ha alguna cura, alguna manera de superar això, però si n'hi ha, estic segur que és junts, i no separats. Tant de bo no llegeixis això. No vull que sigui la llàstima el que et faci tornar a mi. No sé què fer, què resar, què implorar, o sí: No et despertis sisplau, continua somniant amb mi.