Un dia les nostres mans es van trobar, no importa on, no importa com. Aquell dia em vaig despertar del meu somni, doncs les meves mans no podien agafar cap més mà que no fossin aquelles mans fines. Però un dia les mans es van deixar anar. Un dia una d'elles va cedir. I des d'aquest dia les meves mans han estat esperant les teves, lligades, amagades. Jo continuava tenint les teves paraules, la teva amistat; però dins meu alguna cosa no parava de cremar en el buit, donant cops a la meva consciència, en un intent desesperat per tornar a recuperar algun dia aquelles mans. Un sentiment reprimit. Però un dia els teus braços van trobar els meus, un dia em vas fer sentir aquella màgia un altre cop. Per primer cop en molt temps vaig poder respirar entre els teus cabells, i per fi un sentiment d'alleujament es va apoderar de mi. Un dia em vas regalar sense saber-ho el regal més bonic que em podies fer, i alhora el més cruel. Ara els meus braços no voldran mai cap més braços que els teus. Has fet el meu cor el teu esclau, i el temps el teu aliat per robar-me cada dia l'ànima. Malgrat les llàgrimes, ara sóc feliç, feliç perquè he decidit lluitar i superaré el temps que faci falta, perquè t'estimo, i perquè qui sap, un dia els nostres llavis potser es trobaran i ja no voldran separar-se mai més.
A l'Anna, T'estimo.
