Solitud

Hi ha quelcom dins meu que no para de rosegar-me. Aquest so estrident de fons que fa vibrar la meva consciència. Una cançó prohibida, que no sóc capaç d'escoltar. Aquesta foto maleïda que no tinc forces per mirar. Aquesta olor dolça i amargant a la vegada, que em fa mal reconèixer. Aquesta presència que no sento. Aquest algú que em falta. Qui deus ésser perquè et trobi tant a faltar?

Quan penso en el futur

Que extrany, m'imagino que puc parlar amb el meu jo futur i puc sentir la nostàlgia. M'imagino si, en tal paradoxa temporal, el meu jo d'ara seria capaç d'ensenyar-li quelcom al meu jo futur. Potser no. Potser només recordar-li el camí que va haver de fer per a arribar on és. El que va haver de patir per a arribar a estar en pau. Al que va haver de renunciar per a arribar a tenir el que té. El que va haver de ser per a arribar a ser qui és. El que va haver d'aprendre per a arribar a saber el que sap. Maleïda ànima nostàlgica i bohèmia la meva, que fins i tot quan penso en el futur, penso en el passat.

Si ens hem de trobar enmig d'aquest mar

Si ens hem de trobar enmig d'aquest mar ple de vaixells sense rumb; de taurons afamats que fan cercles i amenacen de mort; de vents que només bufen a favor de la minoria; de bancs de peixos cegs que només viuen per a evitar el perill, adictes a la normalitat; ple de bones accions castigades i de males accions recompensades; ple d'hipocresia, interès, superficialitat, emmascarats per la mirada de qui només sap mirar als del costat, mai a sí mateix. Em deus estar buscant tu a mi ara mateix? Deus estar pensant en tot el que haurem de superar per trobar-nos, i en el que haurem de superar un cop junts? L'única resposta que sí tinc és que em moro per trobar-te i ensenyar-te això però, quin rumb hauria d'agafar?

A la dona de la meva vida. Siguis qui siguis.

Caçador de metàfores

No és tant buscar la paraula concreta. Tampoc la correcte. És buscar la que no hi té res a
veure, però en canvi transmet el llenguatge del teu cor. És dir blanc, per a què es llegeixi
negre. És escriure un sentiment, un pensament, una idea. És plasmar un sobresalt que
tens quan llegeixes entre línies i de sobte una idea subtilment introduïda s'apodera de
la teva ment, i sents una sensació de comprensió, reconfortant, que s'apodera de tu. És
com si quelcom entrés dins la teva ment, hi toqués un botó i t'haguessin transmès allò
impossible de transmetre en paraules. Una anal·logia, una comparació, porqueries. És
una abstracció primaria expressada en màgia... Vull dir en paraules.

Fugitiu de la pressió social

Fart de protocols hipòcrites inventats per a justificar la nostra naturalesa més egoísta. Fart
d'intentar fugir de la trivialitat regnant. Fart de semblar l'últim imbècil amb masses ideals
i d'ésser burlat per a tenir-los. Fart d'ésser l'últim imbècil que regalaria la lluna a canvi de
res. Qüestió de perspectiva. Potser m'haurien de tancar a un manicomi. Potser ens hi
haurien de tancar a tots plegats.
Hauré de posar una camisa de força al meu cor.

Passejant pels meus pensaments

Surto a passejar. Si fós un escriptor mitjanament decent, adornaria aquest moment amb un cigarro que fumaria lentament, o amb una petaca que rajaria per ofegar les meves penes pel camí. Però no sóc fumador ni bebedor. Només m'acompanyen els meus pensaments torturadors. Només contemplo la meva ombra allargada i tirada per terra, escupida pels fanals bohemis dels carrers al vespre. Les preguntes formen una espiral de boira al meu cap, fan que les llums de la ciutat s'esbaeixin i es tornin borroses. Em trobo atrapat dins meu. Em trobo sol. Aball, més aball, més profund... s'hi està tant sol aquí... Només em sento... Una maleïda ombra... De sobte no sé si passejo per aquest parc... o pels meus pensaments.

Fora de mi

Era com si el present, aquesta petita porció de temps en la que habitem, infinitament petita, impossible de quantificar, s'hagués tornat de cop molt més petita, inexistent, etèria. Era com si la meva existència, lligada inevitablement a aquesta fracció de mil·lisegón, estigués desapareixent. De sobte res tenia sentit. No puc recordar, i espero no haver d'experimentar mai a la vida, una situació més desquiciant. De sobte vaig entrar en una espiral d'introspecció èpica, en una cerca frenètica de què em podia estar passant. La meva ment no era capaç de concentrar-se, de mantenir la integritat dels pensaments, ni tansols de controlar-los. Queia al buit, xocant a cada moment amb una paranoia infundada, irracional, i alhora, a l'altra banda de la finestra, el meu jo conscient jeia lligat a una cadira, forçat a contemplar l'espectacle de la bogeria.
De sobte, quelcom garantit a la vida, el meu jo, el meu present, la meva ànima, corria perill de desintegrar-se. Res a la vida em podria haver preparat per a aquesta sensació. Ara, mirant enrere, veig que cap sensació em podria haver ensenyat millor a estimar la vida.
Rellegeixo el que he escrit i m'adono que no puc acabar de transmetre aquella desesperació. Jo mai podré utilitzar suficients metàfores literals, i ningú que no ho hagi viscut podrà mai tenir prou empatia com per fer-se'n una idea.
El pànic de deixar d'ésser tu mateix. De no tenir cap justificació per a tal catàstrofe. De sentir que no podràs ni tansols ser el mateix que eres amb aquells a qui estimes.

La llum es troba dins d'un mateix. Igual que la foscor.