Tard

I encara els meus dits s'aferren a un telèfon que crema. Encara els meus ulls ploren les imatges que un dia et vaig fer, feliç. Hi ha un cor que batega malgrat les ferides. I m'agenollo i la impotència m'abraça, sento la seva fragància amargant que m'intoxica els pulmons i fa trontollar el ritme de la meva vida quan em fa entendre que l'orgull en realitat és un home cec que dóna cops i en un d'ells em va fer un trau al cor. Ara en pateixo les conseqüències. No busquis més, per que vaig ser jo qui ho va amagar. Jo ho vaig enterrar. Ho vaig trencar. I ara no hi ha medis, no hi ha camí. Agafo l'aigua amb les mans però s'escorre entre els dits quan els meus llavis hi arriben. I el canvi arriba, altre cop, massa tard. Massa tard per demostrar-te ni tansols qui sóc. I de cop l'espai que habito perd una dimensió i em trobo presoner dels meus records.
Ara només sóc l'home que volies, sense tú. Només un home que es lamenta, que segueix caminant i llançant a terra la seva armadura mentre els seus conflictes interiors es perdonen entre sí, i la guerra deixa lloc a un nou futur. Busca la pau i sap que la trobarà. Mira endavant i sap que hi ha un camí que el durà on vol. I encara la propera corva frenant amb decisió, calculant la trajectòria. Anticipant la sortida, accelerant a fons. I el retrovisor li diu: 'És massa tard'. Però l'asfalt que s'obre davant seu, li crida: 'És massa d'hora'.

No diguis res

Perduda l'esperança en l'esperança. Per un somni d'una nit d'estiu, que s'acaba quan la flama de l'amor s'apaga enmig del silenci. Mil cançons prohibides criden ara, mudes, el teu nom. De res serveix tapiar-les, si jo encara dins la meva copa veig, reflexada la teva llum. Si aquests dos camins, que ara s'esvaeixen, m'han deixat atrapat en un far del sud en una nit de Juny. I creu-me, eres tot el que necessitava quan et tenia als meus braços. Se'm feia massa difícil de creure que estàvem al cel. Ara aquest cel torna a estar ennuvolat com per veure-hi estrelles. Al far del sud aviat hi farà fred, i jauré allà sol tremolant. I els dos camins es separen, qui sap si es tornaran a trobar. I les copes només podran adormir aquest sentiment. I allà, sol, al far... M'adonaré que tot el que em falta ara... Ets tu als meus braços. I entén que, mentre camini tot sol sota la freda pluja de Novembre, et demani que no diguis res, que ja sé el que penses. Que ja conec les teves raons. No cal que les diguis, ja fa prou mal.