Portes tancades

I així treus la teva vareta màgica i em jutges. Què en saps de la meva història? De la meva moral? Els meus principis? T'has dignat a mirar-me als ulls i treure conclusions sobre l'ésser que hi habita dins. Potser als meus ulls no hi havia res més que el teu reflex. I així, sense immutar-te, dónes una portada i continues corrent... No sabré mai de què fuges, però sí per on. Estàs fugint per un passadís de portes sense obrir. I així continues veient tots els ulls buits.

Perquè no llances aquesta puta vareta al riu?

Tangència

Fa temps que no escric res. Començo aquesta entrada amb una disculpa pel que serà un començament rovellat... Apa, ja l'he fet. Suposo que fa temps que no li obro la porta als pensaments. El meu cor ja no es masturba pensant en ningú. He estat un ésser inanimat més que ha anat cada dia a treballar i poca cosa més.
Disculpa'm també, qui siguis que llegeixes, per haver-me convertit en fugitiu de les reflexions durant tot aquest temps. Necessitava aparcar l'insomni per a poder somniar. Necessitava llançar molt llast per a poder volar. Suposo que només necessitava descansar... Deixar-me endur per la corrent... I de sobte, un pensament tangencial. Tú.
Espero que tot hagi anat molt bé.