Portes tancades

I així treus la teva vareta màgica i em jutges. Què en saps de la meva història? De la meva moral? Els meus principis? T'has dignat a mirar-me als ulls i treure conclusions sobre l'ésser que hi habita dins. Potser als meus ulls no hi havia res més que el teu reflex. I així, sense immutar-te, dónes una portada i continues corrent... No sabré mai de què fuges, però sí per on. Estàs fugint per un passadís de portes sense obrir. I així continues veient tots els ulls buits.

Perquè no llances aquesta puta vareta al riu?

Tangència

Fa temps que no escric res. Començo aquesta entrada amb una disculpa pel que serà un començament rovellat... Apa, ja l'he fet. Suposo que fa temps que no li obro la porta als pensaments. El meu cor ja no es masturba pensant en ningú. He estat un ésser inanimat més que ha anat cada dia a treballar i poca cosa més.
Disculpa'm també, qui siguis que llegeixes, per haver-me convertit en fugitiu de les reflexions durant tot aquest temps. Necessitava aparcar l'insomni per a poder somniar. Necessitava llançar molt llast per a poder volar. Suposo que només necessitava descansar... Deixar-me endur per la corrent... I de sobte, un pensament tangencial. Tú.
Espero que tot hagi anat molt bé.

Pluja

He viscut una tarda d'una vida que ja he oblidat. Avui m'han punxat als sentiments per fer-els-hi un anàlisi. Caminant pel passadís de l'apatia t'he trobat i gairebé em fas despertar en sentir l'olor dolça de la teva veu. Però el terra que trepitjo és ple de ressentiment, els sentiments que tenia hi estan enterrats. No, no crec en l'amistat després del divorci. Ni tansols en la cordialitat. Em faig fàstig per haver estat tant hipòcrita. Que adient ha estat la pluja, després d'un petó negat, per que s'endugui les llàgrimes que he plorat. Adient i amargant. Però no és l'amor qui plora aquest cop, sinó la meva memòria en comparar-te amb la persona que vaig conèixer aquella primavera sense pluges. Espero que aquesta pluja ajudi a netejar la teva consciència.

Record nocturn

Avui he somiat amb tu. Amb la felicitat que era capaç de donar-te. Amb els somriures que era capaç d'arrencar-te. Amb la pell que els meus dits morien per tocar. He dormit somrient mentre escoltava una tornada al vent, per a despertar-me plorant al so de la corda.
Avui s'han apagat els llums al despertar. I és que avui m'he llevat del llit per sentir-me com un visionari de miratges. Com un submarinista en una banyera. Com un advocat idealista. Avui he tornat a despertar sobresaltat del somni de la meva vida passada.
Hauré de cremar aquests llençols que em parlen de quan protegien petons prohibits a mitja nit i abraçades que fonien el gel dels pols. Tant de bo pogués cremar els meus records.

Ceguesa

Continues disfressant-te de dama i dient que ho ets... Però encara no has entès que en el moment que dius que ho ets, deixes de ser-ho. Que les princeses no han estat mai guerreres. Que la cavalleria ha mort. Que l'amor no es pot comprar amb petons despistats ni amb vestits curts. I encara no entens perquè després et fan sentir com la mostra d'un perfum barat. Ets el cigarro de les 3:00h. Ets una habitació d'hotel de carretera. Però no deixis de vestir-te com una fèmme fatale. No deixis d'engrandir el teu ego. No deixis de regalar provocacions a pobres desgraciats. No deixis de mirar-te al mirall amb els ulls tancats.

Una presentació

Espero no perdre mai aquesta capacitat absurda, suicida i inoportuna per tirar-me al buit. Tot i així, és difícil trobar la frase adient, i és que en això de les presentacions, l'ordre dels factors sí n'altera el producte. Sí, de vegades peco de voler collir el blat sense sembrar-lo. Sí, confesso que em deleixo més per les preguntes que no pas per les respostes.
No, aquest gos vagabund no vol que li posis collar ni nom. Només té una curiositat morbosa per saber què passa quan el cotxe de la Barbie s'estrella contra el mur de Pink Floyd. També té l'inquietud de saber si els petons són fills de l'amor o si l'amor és fill dels petons, però això no vé gaire al cas. I és que no es pot saber si un pastís és farcit de maduixa fins que no es mira una mica més endins. Un full en blanc en un quadern pot acabar en dues cerveses o dues espelmes.
Això sembla més aviat la declaració bastarda d'intencions de Jerry Maguire. Idealista o ingenu, però cercador de converses que durin fins l'albada.
Però deixem-nos de presentacions, només per a convidar-te a seguir llegint i, qui sap si escriure i tot...

Superfície

Deu ser moment de morir per la pell i no pels ossos. Deu ser moment de rendir tribut al sol i no a la lluna. Aquest cor es declara en bancarrota, tanca indefinidament per anar-se'n de vacances al país de la indiferència amb la maleta buida i escoltant els blues. És l'hora de navegar sense mapa ni rumb. Aquesta Moto Guzzi antiga i mal carburada es renova per l'últim model d'Honda.
Adéu pastissos de maduixa amargs.
Adéu dibuixos animats.
Adéu cor ressentit.
És el moment de vagar pels bars de copes d'amor gratuït, de tacons d'agulla i manicures franceses, de cames que estimen i no se'n recorden.
Adéu, fins demà.

Sang i Sang

Avui et toca a tú, tot i que ja has viscut en primera persona tota la meva vida. Avui et toca a tú, tot i que a tú t'hauria de tocar cada dia. Avui voldria dir-te a tú, que compartim sang, que darrere de les baralles, converses, rialles, plors, desavinences... Darrere de tot això hi ha un t'estimo. El t'estimo que no et dic mai però que tant mereixes escoltar. El t'estimo que espero, sàpigues que sempre tinc desat al cor per a tu.

A la Marta.

Cap i Cua

Em sap greu no escriure més últimament. Sóc egoista, i quan les coses em van bé m'oblido de compartir-les. Abans d'ahir va ésser Sant Valentí. Una reflexió em va creuar per la ment. Tenia la idea equivocada de que aquell a qui estimes és aquell que et fa oblidar el passat. Estúpid. Aquell a qui estimes és aquell que dóna sentit al teu passat. I et fa oblidar el futur. Converteix la teva vida del 'Blues' al 'Jazz'. La teva angoixa en impaciència. El teu neguit en assossec. La incertesa en dolça indiferència. Els malsons en somnis. En el meu cas, les paraules en fets. Potser per això escric menys.

Nosaltres

És possible que hagis apartat els núvols que envoltaven el meu futur? Has arribat per salvar-me del solitari en que m'estava convertint? Què li has fet al meu cor, que l'has fet tornar de vellut quan era de vidre? D'on has tret aquesta il·lusió que hi has plantat? Com t'ho has fet per fer-me redescobrir la música, el món i a mi mateix? De sobte has obert un camí de llum enmig del no-res, i digues-me boig però... Al final d'aquest, just al punt de fuga, hi veig una paraula escrita, probablement fruit de la meva imaginació...

'Nosaltres'.

Germà

A tu germà, et vull agraïr els riures. Et vull agraïr les llàgrimes. Perquè les teves han estat meves, i les meves teves. Tant de tristesa com de joia. Et vull agraïr les teves paraules reconfortants. I et vull oferir les meves quan les necessitis. Enmig d'aquest mar de gent indiferent, és tant difícil trobar l'amistat com l'amor. Jo sé que he trobat la primera. Deixa'm dir-te que t'estimo. I que per sobre d'anomenar-te germà, te'n considero.

A tu Josep, per tot el que hem compartit, i pel que ens queda per compartir.

Quelcom

Tantes coses a dir, tantes idees per al cos d'aquesta entrada, i no se'm ha acudit cap començament digne. No trobo la paraula adient. Deu ser que em trobo perdut. Perdut en una familiaritat llunyana, subtil. Perdut en els meus sentiments. Com dir-te que quan no et puguis aixecar, vull ser jo qui et porti en braços? Com dir-te que malgrat la por, sento una seguretat i determinació que emana des d'algun punt profund de mi? Com dir-te que m'agradaria intentar demostrar-te que la felicitat no és cosa de mil·lisegons?
És tot el que puc escriure fins ara. Moltes preguntes. Cap resposta. O sí?

La veritat

I en aquell moment en que la teva ànima surt del teu interior, i et crida amb ràbia que no ets feliç. Que per molt que omplis la teva vida de qualsevol cosa, estarà buida sense amor. Que la dolça rutina es converteix en amarga si no es comparteix. I et diu: "Estúpid! Agafa el maleït bolígraf i escriu! Escriu perquè no aguanto més aquesta solitud! Escriu perquè si no ho fas rebentaràs!" I així ho faig. Agafo les llàgrimes i les converteixo en paraules. I la meva ànima torna a adormir-se i de vegades inclús em deixa dormir a mi.

Impotència

Has viatjat mai fins al límit del que les paraules poden expressar? T'has sentit mai impotent per no poder donar-li a algú un tros de la teva ànima? Has volgut regalar mai el cel, la lluna, el sol, només per a que algú els pugui redescobrir? Has volgut trencar el mirall en mirar-te i adonar-te que el món que t'envolta és injust? Li has preguntat mai a l'infinit amb la mirada un "per què"? T'has demanat mai perquè ens hem anat a trobar en aquest precís moment?

Doncs jo sí. I avui, et vull regalar les meves paraules. I també el cel, la lluna i el sol. I també un mirall trencat. I també l'infinit. Molts ànims.

A la música

La més abstracta m'omple de comprensió. La més concreta m'omple de commiseració. Deixa'm admirar-te, perquè estàs parlant dels meus sentiments, del meu cor. Perquè a vegades, només en la lírica més rebuscada pots trobar consol, i en la melodia més tendre pots trobar la pau. Sigues la meva companya i aixeca'm quan m'enfonsi. Acompanya'm quan voli pel cel i posa banda sonora a cada moment de la meva vida. Sigues la meva parla quan em quedi sense paraules. Sigues el meu amic quan necessiti consol. Sigues la meva amant quan necessiti amor.

La màgia existeix. El que passa és que se'n diu vulgarment "música".

Una de tòpics

El dia que aprenguem a rebre de qui ens vol donar. El dia que aprenguem a estimar a qui ens estima. El dia que aprenguem a voler el que ja tenim, en comptes del que no tenim. El dia que superem l'ambició, la codícia, la luxúria... Potser haurem trobat la felicitat. Jo el primer.

Quina pila de tòpics. Estic baixant el nivell...

Una punxida

Torno a sentir-me com un got ple a vessar d'aigua. Com el globus apunt d'explotar. Com un geni en potència privat d'explorar coneixement. Com la llera d'un riu durant una tempesta, incapaç de retenir tant cabal. Com el dic atemorit que intenta retindre una mar enorme. Com un ocell engabiat enmig d'un bosc. Sento com si quelcom volgués renéixer dins meu i fer-se pas a través dels meus ossos i pell.

Vermell sobre fons gris

Les lamentacions solen tenir molt més públic (per desgràcia) i aquest blog n'està massa ple d'elles... Però quan la tormenta amaina, la boira continua pesant sobre aquest mar ple de ressentiment, d'inconformisme i de monotonia. Que em perdonin els meus escassos amics, em sento com el supervivent d'un naufragi i que ara navega a la deriva, sense fe en la gent, amb el cor trencat, sense rumb. Però és possible... És possible que senti una música familiar a l'horitzó? És possible que recordi una escena en forma de bon record llunyà, perdut en la meva memòria? És la llum d'un vaixell això que veig? És potser la realització d'una promesa que vaig haver de fer al meu cor per a sobreviure i que ja ha oblidat? Tot això només fa adonar-me de que tinc ganes d'estimar, un altre cop. Gràcies per aconseguir-ho.

La meva vida anterior

Per què quan miro enrere, al meu passat, tinc la sensació d'estar mirant una altra vida, un altre jo, una etapa tant distant i a través d'una finestra... Costa de creure que fós la mateixa persona que ara. De fet, sé del cert que no ho sóc. Costa acceptar els canvis quan no estàs preparat per a fer-ho. Tota aquesta merda de dissertació només per adonar-me que em faig gran. Quantes vides més em quedaran per viure?

2013

Espero aprofitar aquest 2013 com a camí:
Per trobar amor, i oblidar les històries tristes.
Per trobar i reforçar amistats, i oblidar-me d'aquelles que no valen la pena.
Per trobar feina, i créixer econòmicament.
Per trobar serenitat, i créixer en esperit.
Per trobar pau, i oblidar l'ansietat.

Per a oblidar-te a tu, encara que per a això hagi d'odiar-te. No costarà després de tot el mal que m'has fet.