Érem dues fulles caduques en ple hivern, trontollant pels forts vents i les nevades. Malgrat van haver de caure de l'arbre i ara no s'hi pot fer res, no deixo de preguntar-me, d'haver seguit juntes, si l'hivern hagués durat gaire més. Qui sap si la primavera no era al girant, i amb aquesta es podríen haver renovat els seus vincles. Per a tortura de la meva consciència, el destí no les hi va voler donar més temps. Van haver de caure, baixar dels núvols, despertar d'un somni, tocar de peus a terra. Ara només puc parlar per una de les fulles, la que s'arrossega pel terra, empesa només pel vent i que només espera que la primavera torni i li esborri els mals records. Li espera un hivern llarg. L'altre fulla... Potser va trobar la seva primavera només caure de l'arbre.
