Tard

I encara els meus dits s'aferren a un telèfon que crema. Encara els meus ulls ploren les imatges que un dia et vaig fer, feliç. Hi ha un cor que batega malgrat les ferides. I m'agenollo i la impotència m'abraça, sento la seva fragància amargant que m'intoxica els pulmons i fa trontollar el ritme de la meva vida quan em fa entendre que l'orgull en realitat és un home cec que dóna cops i en un d'ells em va fer un trau al cor. Ara en pateixo les conseqüències. No busquis més, per que vaig ser jo qui ho va amagar. Jo ho vaig enterrar. Ho vaig trencar. I ara no hi ha medis, no hi ha camí. Agafo l'aigua amb les mans però s'escorre entre els dits quan els meus llavis hi arriben. I el canvi arriba, altre cop, massa tard. Massa tard per demostrar-te ni tansols qui sóc. I de cop l'espai que habito perd una dimensió i em trobo presoner dels meus records.
Ara només sóc l'home que volies, sense tú. Només un home que es lamenta, que segueix caminant i llançant a terra la seva armadura mentre els seus conflictes interiors es perdonen entre sí, i la guerra deixa lloc a un nou futur. Busca la pau i sap que la trobarà. Mira endavant i sap que hi ha un camí que el durà on vol. I encara la propera corva frenant amb decisió, calculant la trajectòria. Anticipant la sortida, accelerant a fons. I el retrovisor li diu: 'És massa tard'. Però l'asfalt que s'obre davant seu, li crida: 'És massa d'hora'.