Quan penso en el futur

Que extrany, m'imagino que puc parlar amb el meu jo futur i puc sentir la nostàlgia. M'imagino si, en tal paradoxa temporal, el meu jo d'ara seria capaç d'ensenyar-li quelcom al meu jo futur. Potser no. Potser només recordar-li el camí que va haver de fer per a arribar on és. El que va haver de patir per a arribar a estar en pau. Al que va haver de renunciar per a arribar a tenir el que té. El que va haver de ser per a arribar a ser qui és. El que va haver d'aprendre per a arribar a saber el que sap. Maleïda ànima nostàlgica i bohèmia la meva, que fins i tot quan penso en el futur, penso en el passat.