Era com si el present, aquesta petita porció de temps en la que habitem, infinitament petita, impossible de quantificar, s'hagués tornat de cop molt més petita, inexistent, etèria. Era com si la meva existència, lligada inevitablement a aquesta fracció de mil·lisegón, estigués desapareixent. De sobte res tenia sentit. No puc recordar, i espero no haver d'experimentar mai a la vida, una situació més desquiciant. De sobte vaig entrar en una espiral d'introspecció èpica, en una cerca frenètica de què em podia estar passant. La meva ment no era capaç de concentrar-se, de mantenir la integritat dels pensaments, ni tansols de controlar-los. Queia al buit, xocant a cada moment amb una paranoia infundada, irracional, i alhora, a l'altra banda de la finestra, el meu jo conscient jeia lligat a una cadira, forçat a contemplar l'espectacle de la bogeria.
De sobte, quelcom garantit a la vida, el meu jo, el meu present, la meva ànima, corria perill de desintegrar-se. Res a la vida em podria haver preparat per a aquesta sensació. Ara, mirant enrere, veig que cap sensació em podria haver ensenyat millor a estimar la vida.
Rellegeixo el que he escrit i m'adono que no puc acabar de transmetre aquella desesperació. Jo mai podré utilitzar suficients metàfores literals, i ningú que no ho hagi viscut podrà mai tenir prou empatia com per fer-se'n una idea.
El pànic de deixar d'ésser tu mateix. De no tenir cap justificació per a tal catàstrofe. De sentir que no podràs ni tansols ser el mateix que eres amb aquells a qui estimes.
La llum es troba dins d'un mateix. Igual que la foscor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada