Un Final

Només me'n recordo d'aquest blog quan el cor em fa mal. És l'últim racó on amago la meva tristesa i intento tancar-la, sense èxit. Almenys serveix per compartir amb tot aquell qui vulgui un troçet de la meva ànima... Fa molt mal. Hem viscut en un somni tot aquest temps? Era jo l'únic disposat a somniar tota la vida? Un conte sense final. Havíem de viure aquesta aventura d'envellir i acompanyar-nos mútuament a cada passa però, ai las, sembla que el vaixell en el que vàrem partir té un forat... Un forat que s'ha fet amb el temps... He erosionat el teu amor? T'he fet cansar de mi? Déu meu, no podria ésser pitjor, qualsevol cosa menys això... No puc carregar amb la culpa i la tristor a la vegada... Em fa massa mal. No sé què fer. Si m'acosto a tu potser t'allunyaràs més, si no m'acosto potser tu no t'acostaràs mai més... Maleït siga! Maleït siga per poder arribar a pensar que els contes de fades existeixen! Pobre il·lús de mi! Sóc presoner d'aquest amor. Potser no hi ha la passió del primer dia, el foc no dura sempre, ben sabut és. Però no, no et deixis enganyar per aquesta il·lusió! Un gest, una carícia d'afecte, aquesta és la mena d'amor que tu m'has fet descobrir, l'amor vertader. Maleït siga jo per no haver aconseguit en tu el mateix... Ara en pago les conseqüències, el meu cor es trenca i es clava a l'estómac, et sento lluny i les nits es fan eternes. A pocs centímetres de tu mai ens havia sentit tant lluny. La distància és la millor cura? No sé si hi ha alguna cura, alguna manera de superar això, però si n'hi ha, estic segur que és junts, i no separats. Tant de bo no llegeixis això. No vull que sigui la llàstima el que et faci tornar a mi. No sé què fer, què resar, què implorar, o sí: No et despertis sisplau, continua somniant amb mi.