Ara que ja no et tinc

Ara que ja no et tinc...
Vendria la meva ànima al diable per que em tornessis a regalar un d'aquells petons, un d'aquells que es dónen per acte reflex, un d'aquells que estavem acostumats a malgastar... Perquè m'agafessis la mà, perquè em diguessis "t'estimo" com abans ho deiem a cada moment... Ara ho veig de lluny... en varem abusar? vam abusar dels "t'estimo", dels petons, del nostre amor? No ho crec... No! Jo encara en tinc... El noto dins del meu cor... Però no te'l puc donar i s'està bessant tot.
Ara medeixes les teves paraules, els teus gestos, no arribo a entendre com m'ha pogut passar... Ho donava tant per segur... Tant de bo et pogués donar la meitat del meu amor a tu. Estic segur que amb això en tindriem tots dos suficient per estimar-nos tota una vida...

No puc afrontar que no hi siguis. Sisplau, torna. No malgastarem petons. No malgastarem "t'estimo". No pensarem en el futur. No pensarem en el passat. No malgastarem l'amor, el cuidaré com l'hauria d'haver cuidat des del principi... Com el tresor més gran.

T'estimo Anna.