Tard

I encara els meus dits s'aferren a un telèfon que crema. Encara els meus ulls ploren les imatges que un dia et vaig fer, feliç. Hi ha un cor que batega malgrat les ferides. I m'agenollo i la impotència m'abraça, sento la seva fragància amargant que m'intoxica els pulmons i fa trontollar el ritme de la meva vida quan em fa entendre que l'orgull en realitat és un home cec que dóna cops i en un d'ells em va fer un trau al cor. Ara en pateixo les conseqüències. No busquis més, per que vaig ser jo qui ho va amagar. Jo ho vaig enterrar. Ho vaig trencar. I ara no hi ha medis, no hi ha camí. Agafo l'aigua amb les mans però s'escorre entre els dits quan els meus llavis hi arriben. I el canvi arriba, altre cop, massa tard. Massa tard per demostrar-te ni tansols qui sóc. I de cop l'espai que habito perd una dimensió i em trobo presoner dels meus records.
Ara només sóc l'home que volies, sense tú. Només un home que es lamenta, que segueix caminant i llançant a terra la seva armadura mentre els seus conflictes interiors es perdonen entre sí, i la guerra deixa lloc a un nou futur. Busca la pau i sap que la trobarà. Mira endavant i sap que hi ha un camí que el durà on vol. I encara la propera corva frenant amb decisió, calculant la trajectòria. Anticipant la sortida, accelerant a fons. I el retrovisor li diu: 'És massa tard'. Però l'asfalt que s'obre davant seu, li crida: 'És massa d'hora'.

No diguis res

Perduda l'esperança en l'esperança. Per un somni d'una nit d'estiu, que s'acaba quan la flama de l'amor s'apaga enmig del silenci. Mil cançons prohibides criden ara, mudes, el teu nom. De res serveix tapiar-les, si jo encara dins la meva copa veig, reflexada la teva llum. Si aquests dos camins, que ara s'esvaeixen, m'han deixat atrapat en un far del sud en una nit de Juny. I creu-me, eres tot el que necessitava quan et tenia als meus braços. Se'm feia massa difícil de creure que estàvem al cel. Ara aquest cel torna a estar ennuvolat com per veure-hi estrelles. Al far del sud aviat hi farà fred, i jauré allà sol tremolant. I els dos camins es separen, qui sap si es tornaran a trobar. I les copes només podran adormir aquest sentiment. I allà, sol, al far... M'adonaré que tot el que em falta ara... Ets tu als meus braços. I entén que, mentre camini tot sol sota la freda pluja de Novembre, et demani que no diguis res, que ja sé el que penses. Que ja conec les teves raons. No cal que les diguis, ja fa prou mal.

Un cop més

Els meus dits escriuen amb recança la teva adreça, i em sento com si obrís un quadern de tapes dures, d'una pell que ha envellit amb el pas del temps i de les llàgrimes que ha testimoniat. I mentrestant escolto... Mentrestant sóc la guitarra que plora i passos d'un plat i un tambor arrosseguen els peus en una marxa solemne... Un moment... És a mi a qui arrosseguen. Al meu món, aquí sota altre cop. I els dits es tornen bojos. I la ploma crida desesperada, mentre la meva boca calla. I sento les punxides al pit d'alguna cosa que també intenta sortir. I els meus dits s'afanyen més. Sí, sí, ja va, ja ho intento. I voldria serrar el meu cos pel coll, per a que cor i ment poguessin anar per separat. Que cadascú aguanti el seu dolor. I els voldria a dir als dos que es trobessin en algun punt entre l'esperança i la desesperació. Entre la bogeria i la maduresa. Entre el blanc i el negre. Entre la por i la eufòria. Dos imants que s'atrauen però que no encaixen. Una conciliació impossible que desgasta i fa sortir el pitjor de mi. I la culpa em sotmet, se m'emporta sota terra i m'hi sepulta. Eclipsa el sol i qualsevol llum. I m'adono que la por ha vençut una altra batalla. Però no em rendeixo.

Qui sóc

Un recull d'experiències. Trocets d'ànimes amb les que m'he unit. Sóc el que m'heu fet, i després m'heu transformat, moldejat, guiat, ordenat, organitzat, quantificat, oblidat. Sóc una formiga, tant petita, tant discreta, tant insignificant. I tot i així amago un univers de coses, desitjos, idees flotant en un espai que en realitat no existeix. I doncs, sóc el cos, o el res que hi ha amagat a dins mirant per la finestra dels meus ulls? No ho sé... I és la resposta que accepto. És la resposta que trio. Per que jo em faig a mi mateix. Jo construeixo, orquestro i dóno importància al meu univers. I per aquesta resposta, escullo ser tots vosaltres. Escullo ser una formiga i escullo ser un gegant. Escullo ser un consell d'amic. Escullo ser una abraçada. Escullo compartir. Escullo descobrir. Escullo no conformar-me. Escullo ser una llibreta perfumada. Escullo ser l'amor que hi té escrit a dins. Escullo el meu camí, al teu costat. Escullo ser teu.

Oblidar el present

Oblida'm, però no oblidis les estrelles. Si hi ha un lloc on es forja el destí, un lloc on es signen els contractes d'amor, prou gran com per que hi càpiga tot el que generem a cada suspir les persones d'aquest món tant petit, un lloc on es depositen les esperances inmaterials dels desesperats, un lloc a on arriben els ecos de llum d'una espelma a través de cada llàgrima plorada per un cor, un lloc d'on penjar el quadre que té pintada la imatge de la felicitat... El lloc on trobar-nos mentre somiem una nit d'estiu que els nostres dits es tornen a entrellaçar, que el teu perfum m'abraça i em dius que no estic sol... Li dius al meu cor que per la teva gràcia ja no és un solitari...
Aquest lloc és la partícula més petita del polsim estelar que conforma la cronologia de les nostres vides, de tots els amors del món. Brillant sense descans enmig del mar de foscor en el que naveguem, sense rumb, la nit.
Espero, egoista, que miris aquella estrella i sentis el dejavu de quelcom que ha brillat amb la mateixa intensitat. Que malgrat no siguis capaç de recordar exactament què hi ha escrit en aquell punt lluminós, et recomforti la sensació d'haver format part de quelcom igual d'intens.

Lluita

Intento lluitar amb punys

contra el que m'està matant des de dins.

Aquesta lluita que en realitat ocorre en l'interior.

Una recança cap a mi mateix per ser tant il.lús.

M'has arrebatat la pau per traïr-me.

Has corregut als meus braços, sí,

però ja venies fugint d'uns altres.

La teva purga de consciència,

és a costa d'engrandir les teves meves cicatrius.

Això em passa per voler creure,

que els dimonis poden ser sants.

Que podia comprar amor amb amor.

Espero que n'estiguis orgullosa,

Per voler-ho tot has perdut el millor.

Però la mirada del llop mai toca terra,

segueix mirant l'horitzó, amb il.lusió.

No esdevindrà esclau d'un cor que ni l'espera.

No pot si no sentir pena,

per qui per voler-ho tot,

el va vendre per dos petons.

I ara digues, pots mirar-te?

De debò pensaves que podries

merèixer l'amor que anava a donar-te?

Com penses que ara em creuria

una sola de les teves paraules?

No... mereixes viure amb la culpa

pel que has trencat,

amb l'absència del que no has valorat.

Catch the Rainbow

This time I really thought I could be able to catch the rainbow. Only I reached out to find it was still wet and slippery. To find it was an ethereal vision. Then I looked up and realized it was raining. Such a bitter rainfall, that made me make fists of both hands. Made me open an umbrella to cover my heart from the rain falling from my eyes.

To Zeyuan.